"Canvis i transformacions"
Col·lecció Llibres del CTESC (núm. 6)
A mitjans dels anys 70, un jove comunista, i a més militant de CC.OO tenia com a parada obligatòria la cultura d´esquerres italiana. També a la Universitat. La tradició d´anàlisi de matriu italiana passava per ser el "software" imprescindible per tal de transformar i organitzar les forces socials de progrés. En el camp universitari ho trobem a través de les traduccions i interpretacions de Jordi Solé Tura i la seva recuperació per a la historiografia d´esquerres de Maquiavelo, en la tradició gramsciana. També Manuel Sacristán va fer les seves incursions, i també Francisco Fernández Buey amb Bordiga, etc... Nicolás Sartorius, en aquella edició divulgativa de la Editorial Laia, "Qué es el sindicalisme", ens parlava dels consells de fàbrica i en una institució meravellosa de com es gestiona la majoria i la minoria en la síntesi final: el que Bruno Trentin anomena "el centre", però no d´entrada, sinó de síntesi creativa.La pregunta ara és: Què ha passat perquè la pista italiana hagi desaparegut? Dic això perquè l´empresa i obsessió de José Luis López Bulla és i ha estat aquesta. Aquesta vinculació entre intel·lectuals i sindicalistes la vaig poder tastar en primera persona, com a membre de la Comissió de Formació Sindical de CC.OO de Mataró, quan JLLB em va presentar a tot un tòtem per a mi, Manuel Sacristán. Per a un jove gairebé adolescent va ser un record insubstituïble. Em recordava aquella famosa frase de Marx: la teoria en determinades cruïlles és la locomotora de la història.Com és possible que pensadors de la talla de Bruno Trentin hagin estat ignorats en el nostre sindicalisme i en la nostra esquerra, o almenys no gaire divulgats?... Probablement després de la recuperació de la memòria als morts del franquisme, calgui també revisar els errors de l´esquerra de després de la transició i del bipartidisme imperfecte espanyol. En aquest aspecte estic molt d´acord amb el professor Vicenç Navarro.2. El Socialisme LlibertariLa primera vegada que vaig sentir a dir aquesta expressió va ser a Josep Solé Barberà, advocat i després parlamentari del PSUC, acompanyant jo a un jove i prometedor "cap amb potes", anomenat Salvador Milà, a Calella, a un míting del partit. Em va estranyar aquesta expressió, així com quan ens deia que a ell ningú no li passava per l´esquerra. Ell podia dir-ho, perquè provenia del POUM.... I dic això perquè el que més m´ha sobtat de l´obra recollida de Bruno Trentin, és aquesta centralitat de la llibertat. Combina la triada parisina de la revolució, però dóna primacia a la llibertat, si això és possible. Hi ha una eix que travessa aquesta antologia: Si aspirem a transformar el model capitalista de matriu taylorista, l´instrument més valuós serà el de la llibertat. Trentin dóna la batalla al neoliberalisme en el seu propi territori. Però no ja en el sentit de l´individualisme possessiu made en Hobbes i Mandeville, sinó en el de la creativitat i la humanització. Els Manuscrits de París de Marx són revitalitzats i actualitzats en una conjuntura realment difícil per a l´esquerra i el sindicalisme confederal. La centralitat de la llibertat i la centralitat del treball, ambdós aspectes units. Perquè si el segle XX ha donat una lliçó, a banda de les carnisseries, ha estat el de posar com a prioritat la individualitat com a valor absolut en el seu reconeixement innegociable.3. Per què és millor per les persones ser lliures que no ser-ne?Sembla de perogrullo, oi! Aquesta pregunta és un "remake" de la famosa frase de Sòcrates a "la República" de Plató: "per què per a un home sempre és millor ser just que injust?"Finalment, per deformació professional, no he pogut resistir la temptació de fer una lleu comparació amb "La República", un dels grans llibres d´ètica i política de la cultura occidental. "La República" tracta de la justícia i de l´educació. I es tracta d´això en un moment en plena "globalització" d´aquella època i d´aquell racó de la Mediterrània, del pas de la polis a la posterior cosmòpolis alexandrina. En aquest diàleg, Plató que utilitza a Sòcrates com a protagonista, aplega amics i familiars, homes d´elevat estatus social d´Atenes, i a un sofista, Trasímac, retratat desfavorablement. Trasímac, un sofista sense escrúpols, al que podríem comparar si fa no fa, amb un neoliberal amant de la competència a tot preu, ens diu, "Just és allò que redunda en l´interès del partit més poderós. El governant, el partit més poderós, fa les lleis en busca dels seus propis interessos; en canvi, per als seus súbdits, el partit més dèbil, allò just és obeir aquestes lleis". Però Sòcrates demostra amb facilitat que la funció d´un governant no consisteix en servir els seus interessos particulars, sinó els del poble al que governa. De la mateixa forma que la funció pròpia d´un metge és guarir els seus pacients, tot i que cobri un salari per fer-ho. El propòsit de governar és governar, és a dir, vetllar pel benestar dels súbdits..Sòcrates creu que la Justícia és bona de la mateixa forma que el coneixement i la salut són bons. Però Glaucó, germà de Plató, diu que molts discreparan d´això i afirmarien que la justícia és bona només de la mateixa manera en que ho són les coses com ara el treball dur i el tractament mèdic, és a dir, com a instruments per assolir un objectiu.És a dir, Sòcrates/Plató creu que existeixen els valors absoluts enfront dels sofistes, que consideren que els valors són relatius i són només instruments per aconseguir alguna cosa, una finalitat, uns beneficis privats.I això m´ha fet recordar Bruno Trentin. Tinc la impressió que BT ens està dient que l´autonomia del pensament transformador passa per no ser subalterns de la retòrica i pràctiques neoliberals, i també tinc la impressió que això passa per l´ancoratge en determinats valors, valors ètics absoluts, que no poden ser negociables: la individualitat de la persona, de la seva llibertat, la humanització del treball que dóna sentit a la nostra vida. No hi haurà alleugeriment de les injustícies del ser humà sinó hi ha llibertat. La llibertat com a via per aconseguir més cotes d´igualtat i solidaritat. Aquesta és l´autèntica deconstrucció del discurs neoliberal. Aquesta és la revolució copernicana que he trobat en Bruno Trentin. No es pot comparar amb aquella frase atribuïda a Fernando de los Ríos en visitar Lenin, "Libertad para qué?" que tant li va decebre del líder bolxevic. Ni tampoc davant la grollera afirmació del populista Felipe González: "Liberatd para ser libres". La llibertat en sí mateixa és un valor a preservar, abans que res. Com el Sòcrates/Plató, que creu que la Justícia és un fi en si mateix, basat en el coneixement del Bé (els interessos dels súbdits) de "la República", perquè, atesa la nova naturalesa del treball, insubstituïble, pot trencar amb el corsé taylorista de la discrecionalitat, i de la subsidiarietat. En d´altres temps diríem l´esclavitud del treball, tal com analitzà Marx en els Manuscrits de l´alienació. Per tant, el discurs de B.T. és un discurs i una proposta universalista, per a la humanitat, en el sentit més kantià del terme.Perquè el discurs de la igualtat, una igualtat amputada, de la reivindicació centrada en el salari, ens ha portat a la descomposició i la disgregació perquè els empresaris han trobat la manera per trencar la solidaritat. La llibertat no és de dretes ni la igualtat és d´esquerres; podríem dir que la llibertat ens pot emancipar més que no pas el discurs sobre la igualtat centrat en l´economicisme, centrat en la monetarització del treball.Llibertat + Coneixement = Igualtat + solidaritat. = Humanització.4. El sentit de la vida. L´areté anthropine socràticaContinuant amb el mateix fil conductor de l´apartat anterior, voldria trobar també un complement al que he dit abans sobre els valors ètics absoluts dels qual el sindicat ha de ser portador. Diuen els estudiosos que hi ha una connexió entre el vell Sòcrates atenès, tàvec inquisitiu i provocador de la democràcia de partits corruptes a l´Atenes en vigílies de la seva derrota amb Esparta, i el cristianisme. Tenen com a nexe d´unió la noció de virtut, que en grec antic es deia "areté". El nom areté té una història llarga que va mudant de pell a mida que passem d´una hegemonia aristocràtica, de la noblesa militarista, a la democràtica, dels oficis, dels artesans atenesos. En un principi consistia en aquella excel·lència que només és a l´abast dels ben nascuts "aristos", s´assoleix per naixement, per sang, per herència familiar. Més endavant passa a designar l´habilitat que es té en una determinada professió o ofici. I l´ofici més valuós en una democràcia és la techné de l´assemblea, la retòrica per persuadir i guanyar les majories en les decisions legislatives i de govern. Però en Sòcrates el terme areté pren un gir "humanitzador", podríem dir universal i igualitari, que si no s´interpreta de forma conservadora i reaccionària (com va fer el seu deixeble Plató), pot valer a tall del que ens planteja Bruno Trentin. És l´"areté anthropine", és a dir, la virtut humana, l´habilitat per a la vida, el sentit per a la vida. Només exercirem bé l´ofici de viure si sabem en què consisteix, quin sentit té la nostra vida. En BT trobem expressions continuades d´humanització del treball, de temps de vida, tot recollint la tradició de les 8 hores, temps per treballar, temps per formar-te, temps per descansar... El sentit socràtic és gairebé religiós. I BT ho adapta en sentit absolut: la llibertat per decidir de les persones, allò que han de fer en el seu temps, fora de la discrecionalitat del patró, aquella porositat que abans sí que es podria donar en les fàbriques fordistes, però que en el capitalisme flexible ja no és possible. La llibertat, la llibertat abans que res, fins i tot per decidir sobre la nostra infelicitat.5. Temps de treball, temps de vidaLa relació entre temps de treball i temps de vida, de conquesta d´identitat és present i ha estat present en molts productes, des de la cançó fins a al setè art. La meravellosa "Amanda" de Víctor Jara i la més emotiva per a mi adaptació de Raimon, n´és una mostra. L´amor, entre ell i ella, els cinc minuts de descans de la fàbrica per enamorar-se i sentir la joia de la felicitat, etc... A la pel·lícula "Princesas" a la que auguro èxits, la protagonista, prostituta, calibra la felicitat en tant que hi hagi algú que et vingui a recollir a la porta de la "feina".... En fi, el treball com a complement i acompanyant de la vida amb els altres, amb la família, amb els teus, ha estat i és un tema recurrent. Les aportacions de B.T. em fan recordar i encaixar els resultats d´un treball de recerca d´una alumna de segon de Batxillerat, Laura P.,del qual vaig fer un seguiment a distància . L´objecte d´aquest treball era analitzar les vivències respecte del sindicat i del sindicalisme de dues generacions, la veterana que ronda els 50 anys i la dels joves, entre 20 i 30 anys. Les conclusions a les que arriba, després d´haver enregistrat més d´una vintena d´entrevistes de gent veterana i jove, era força desalentadora, però també alliçonadora de com cada generació viu o ha viscut el fet sindical i també de les relacions laborals en l´empresa. La generació que rondava els cinquanta té un record gairebé idíl·lic de l´empresa, la relació amb els companys, la relació i adhesió al sindicat; probablement, podríem dir, les evocacions a la seva joventut sempre són agradables. Bé, però el cas, és que en relació a la situació actual -no companyerisme, individualisme ferotge, sentiment d´abandó per part dels sindicats, etc...- els records són positius, i podríem dir que "feliços" si se´m permet la ingenuïtat. Val a dir que molts treballadors d´aquesta generació i del tèxtil han canviat d´empresa, o bé són autònoms, o bé han canviat de feina. La generació jove té un registre molt diferent i ja no té aquells records de l´empresa diguem-ne "fordista". No hi ha un espai emocional per a l´empresa en el sentit que he esmentat abans.Quan li vaig referir aquestes dades a un mestre meu, el coordinador de CC.OO del Maresme, em confirmà aquest punt de vista. Ell rememorava que en una empresa tèxtil de Mataró, Can Torrellas, que als inicis dels setanta comptava amb centenars de treballadors, hi havia gent que en l´empresa va conèixer la seva parella, i no eren casos aïllats, que en determinades dates es celebrava dins l´empresa, amb els seus rituals gremials, festes i aniversaris; que en sortir de la fàbrica anaven a ballar o quedaven per al cap de setmana. És a dir, l´empresa era l´eix on es vertebrava un conjunt de relacions socials del que seria més endavant l´ecosistema afectiu de moltes persones. Amb Bruno Trentin m´he sentit identificat amb aquestes percepcions subjectives que, al cap i a la fi, són les que determinen i donen sentit a la nostra existència. Quan parla de porositat en la feina, de temps de vida, també en la feina, jo he entès en part això. Com a addicte a la televisió he pogut analitzar de forma amateur, com és un discurs recurrent que impregna implícitament moltes sèries de ficció, sobretot les professions "públiques": policies, metges, advocats o periodistes. Si comparem les sèries de matriu nordamericana, veurem com els policies, metges o periodistes gairebé estan absorbits per la feina, estressats, no tenen gaire vida familiar. Si ho comparem amb la vida dels protagonistes de sèries franceses, per exemple, no succeeix això. Passa el mateix amb la novel·la negra europea de matriu llatina: Els Izzo, Camillieri, Markaris, Leon, creen personatges on hi ha aquesta interrelació entre ecosistema relacional familiar, d´amics, d´aficions, paral·lelament al de la feina: no són realitats excloents. En canvi, Mankell, Rankin, etc ancoren els seus personatges en un pou de dedicació obsessiva realment malaltissa. El treball que acompanya o el treball que anul·la.
*Juan Ortiz és professor d´Història de l´Institut Damià Campeny (Mataró)
